dimecres, 11 de juny de 2008

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat

[Ir a la versión en castellano.]

Barcelona és des de fa segles una ciutat amb una forta personalitat literària, encara que hi hagin alternat els moments brillants, de més qualitat en la producció i de més projecció internacional, amb d’altres on la mediocritat de la vida literària reflectia la grisor de la societat.

Encara que no hi hagi nascut cap Premi Nobel, Barcelona és una de les principals capitals poètiques d’Europa. N’hi ha prou d’evocar les odes a Barcelona de Jacint Verdaguer, de Joan Maragall, de Pere Quart o de José Agustín Goystisolo. Però més enllà d’aquests i de molts altres grans autors que associem a Barcelona, cada mes de maig s’hi duu a terme una les propostes més interessants del calendari poètic europeu: Barcelona Poesia, que inclou, a més de lectures dutes a terme en diversos escenaris de la ciutat, el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i la celebració dels Jocs Florals.

Afegim-hi que dins de la vida literària barcelonina hi ha institucions tan emblemàtiques com l’Ateneu Barcelonès, entitats actives al llarg de molts anys i amb perfils tan diferents com l’Aula de Poesia de Barcelona o Poesia Viva, per posar dos clars i ben diversos exemples de continuïtat, i alhora espais més pròpiament orientats a l’experimentació i a les joves generacions d’autors com l’Horiginal.

Malament rai si Barcelona es limités a ser tan sols un decorat que acollís actes poètics sense que hi creixés un veritable i dens teixit d’autors i projectes a l’entorn del qual es desenvolupés una vida literària intensa, amb una plasmació, a més, en un seguit d’iniciatives editorials. Barcelona és seu d’institucions polítiques, de fires, d’empreses, de moviments associatius cívics i culturals. Però també és ciutat d’escriptors. De bons escriptors.

10 de Barcelona reuneix deu poetes que són Barcelona, encara que no hi hagin nascut o que no hi visquin (hi trobem poetes que viuen al Barcelonès, al Baix Llobregat, al Maresme,…; la seva és una Barcelona que s’escampa i s’estira més enllà de la ciutat): en formen part i s’hi inspiren, la comparteixen. De fet, es pot dir que escriuen una poesia urbana, ferida de carrers i de mirades, encara que siguin sortosament tots ells autors de molts registres.

Els poetes que integren aquesta antologia tenen una obra consistent, que ha estat reconeguda per la crítica i per jurats de certàmens literaris rellevants i que s’ha anat publicant des de fa temps en llibres destacats de la producció poètica dels darrers anys.

No em puc aturar aquí a presentar en aquests breus mots introductoris el perfil de cada un dels poetes antologats, que precedeix en cada cas els seus poemes inclosos al llarg d’aquest volum. Són autors de trobada entre llengües, confluents, que han caminat junts tot i escriure en llengües diferents i que en diversos casos han alternat reeixidament el català i el castellà en la seva escriptura poètica.

Els 10 de Barcelona signifiquen molt en la vida literària barcelonina. Tots ells, a més de ser excel·lents poetes, han estat i són membres actius de societats literàries i són homes involucrats en l’impuls i la presència pública de la poesia. Són grans autors, però no són només autors. Són una part notable de l’ànima literària de Barcelona.

Mestres del gest trasbalsador de la metàfora i intèrprets privilegiats de la joia i del dolor, ens ofereixen en aquest volum un tast prou representatiu del seu trajecte creatiu. Hi podem reconèixer la veu, l’estil de cada poeta i com va fent-se més alta i més colpidora amb cada nou volum.

Hi podem assaborir la sensualitat inquietant de José Antonio Arcediano: “Me encomiendo a los broches de tu piel,/ a tu tacto surgido de la noche”, l’estremida i bellíssima modernitat dels versos d’Ambrosio Gallego: “Lo dice la noche que me invita a su mesa/ con dos vasos y una jarra de lluvia”, l’expressió commoguda i l’experiència apassionada de José Luis García Herrera: “Ha caído derecho como un árbol./ No ha llorado./ Llevaba los puños cerrados,/como si llevase algo en las manos./ ¿La vida?”, la serena i profunda humanitat i l’immens talent literari d’Andreu González Castro: “Cuando la luz haya corrido ciega/ como el vuelo de algunas mariposas/ a abrazarse a la llama del presente,/ tú te me habrás de nuevo adelantado”, el coratge lluminós i la inspirada ambició de José Florencio Martínez: “Meter el mar en un verso/ mecerlo en espiral de luna/ y beberlo./ Luego preguntar al espejo/ por la orfandad del azul/ y la soledad del cielo.”, l’humanisme espiritual i la celebració harmoniosa de la vida dels poemes de Vicenç Llorca: “sobre el llagut, la llum de les escates; /en el velam, el vent de l’aventura,/ a dins els cors, la pau dels qui vindran”, la cadència exacta i delicada, la dignitat essencial i el compromís cívic de Miquel-Lluís Muntané: “ La nostàlgia es cria en terres ermes;/ provem si som a temps d’engendrar l’alba”, la poesia alhora vitenca i amarada d’una saviesa antiga i intemporal de Felipe Sérvulo: “Entonces, ya no sé si alguna vez te tuve cerca;/ porque, quizás, el tiempo es sólo una medida/ que nos hemos dado algunos hombres. /Y los días, sus huellas.”, la mirada reflexiva arrelada en la terra i en el gest, com una meditació incessant de Josep Anton Soldevila: “A la llum del migdia, les paraules/ són quietes ales cansades”, i la meravellosa, íntima i comuna alhora, solidaritat que respira en els versos lúcidament esculpits per Guillem Vallejo: “Dejar estar las cosas; que encuentren su lugar/ un poco sin nosotros. Desaparecer justo/ a tiempo. No agrietarnos el ánimo buscando/ ventanas en el viento, solidez en el mar.”

Llegir 10 de Barcelona és resseguir, vers a vers, el nom d’una ciutat, dibuixar els seus contorns de somnis i penombres, la seva mà tan plena d’horitzons. 10 de Barcelona és una celebració de la ciutat i dels poetes que hi han plantat l’anhel i la mirada. És un llibre fet de temps i d’avui, de vida exultant i del glaç del silenci, de literatura amb què la vida s’afirma i persisteix, salvada de la nit en un ponent incandescent que en preserva al mateix temps l’instant de plenitud i la remor quotidiana, com un mar adormint-se al fons dels nostres ulls. Celebro, celebrem cada un d’aquests poemes.